diumenge, 27 de maig de 2012

Dia ú

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els genolls amb les ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
(...)


Seràs el rent que fa pujar el pa, 
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on la lluna comença,
seràs forment, l'escala il·luminada.



He començat tantes vegades i n'he acabat tantes més que buscar un punt d'inici o de descontrol de paraules ja es fa estrany. És com quan has caigut centenars de vegades que, en aixecar-te ja saps com ho has de fer; o com quan estàs aprenent a anar amb bicicleta. És fàcil amb la pràctica. Pura inèrcia promoguda per la incertesa i la falta de decisió. Perquè el simple fet de ser conscient que comence un nou projecte per a deixar-lo sense acabar ja diu molt. 

La raó per la qual he estat canviant tant ha estat l'evolució que sofrim les persones al llarg de la nostra vida i les etapes a les quals ens enfrontem. I a açò és al que jo m'aclame.
M'aclame a la vida i a les ganes de viure, als somriures i els bons moments, a les llàgrimes dolces i a les ganes de seguir endavant i lluitar pel que estime. Però sobretot, m'aclame a la màgia de les lletres que comporta la capacitat d'evasió i felicitat. Realment escriure és allò que em plena i em fa feliç tot i que fa temps que no ho faig. M'encisa el fet de poder escriure a l'aire i fer esquemes mentals del que després seran els fonaments de noves històries. Anotar una frase incoherent en qualsevol paper i després donar-li forma. Però sobretot... em fascina la idea de portar sempre amb mi la llibreta on escric el que sóc.
A això és al que m'aclame, a l'evasió d'escriure.


Però sobretot, m'aclame a tu.



Maria PB