diumenge, 24 de juny de 2012

Decisió filòloga

Exiliat, assenyat, escrius,
aquesta tarda de diumenge, en un
racó del teu país. Veus el país.
Creus en el teu país [...]

Vicent Andrés Estellés

Els dits llisquen pel teclat recorrent ràpidament les tecles per callar els pensaments que recorren la teua ment. En el mateix moment que has començat a escriure acabes d’obrir la caixa de Pandora, eixe racó a dins teu on habita tot l'obscur, però de vegades rere les lletres es viu l’experiència més pura que pots viure. Els texts amb sentiments mai s’acaben, perduren a la ment del lector i al cor de l’escriptor, però això només passa amb els més bons. Els que rere les paraules eixides de Pandora sí que tenen un sentit i no importen tant. De vegades un text simple és aquell que més et transmet. Aquell que aconsegueixes fer teu. Tots els escriptors necessitem un límit. Una barrera que ens ajude a separar la realitat de la imaginació  i que, al mateix temps ens mire de reüll sorpresa dels dements que vertaderament estem fets o que podem arribar a ser sense adonar-nos-en. Perquè, realment qui ha marcat eixa distància? Està ja marcada? Estem bojos? I, sobretot, com podem afirmar al cent per cent que estem vivint una realitat i que estem actuant amb el seny? Ja ho deia Lewis Carroll a Alícia al país de les meravelles: “estàs boig, però et confessaré un secret: les millors persones ho estan”. I sí, realment és així. Tots estem bojos, però de vegades cap altre boig és capaç d’analitzar la nostra pròpia bogeria incoherent, de manera que arriba fins a nivells extrems i ens fa prendre decisions que corroboren a la resta del món que sí, que realment estem bojos. Recordem però, allò que deia Hume, els últims fins no es poden explicar mitjançant la raó sinó amb el sentiment.

Per això, la decisió de què demà Filologia Catalana actuarà en primer lloc a la llista de preinscripció a la universitat és la bogeria més gran que aquesta ara excientífica ha fet i farà a la seua vida i, alhora, és una decisió molt meditada, però, sobretot, ferma, que no té marxa enrere. Però és ara quan les lletres ho són tot, i mentre escric exiliada aquesta vesprada de diumenge al meu petit país d’Efimeritats, la resta no importa. 

dilluns, 18 de juny de 2012

Adéu Carles

Sempre m’han dit que els anys d’institut són els que et marquen i fan de tu el que eres de major. Són els anys en què els xiquets que som es converteixen en persones que aprenen a pensar i a sentirPer a mi, d’aquests quatre anys a l'IES Josep de Ribera, el que més m’ha marcat va ser el curs de 4t de l’ESO perquè eixe any aparegueren en la meua vida moltes persones de les quals vaig aprendre gran part del que sóc ara, i entre elles es trobava Carles.
Carles Belaire Parra va ser el meu tutor i professor d’història aquell any i va guanyar a pols el títol de Professor que féu història. Des del primer moment no sols es va preocupar per ensenyar-nos història, ens va ensenyar a preocupar-nos pels fets que havien marcat el passat per convertir-lo en el nostre present i, tampoc es va conformar en ser un simple tutor. Carles era d'eixes persones que estima la seua feina. Es preocupava contínuament per nosaltres i pel que ens passava. Es va ocupar d'obrir-nos la ment i ensenyar-nos a pensar per nosaltres mateixos. Teníem un lema: "SAPERE AUDE: Atreveix-te a pensar per tu mateix, actua segons la teua pròpia consciència: atreveix-te a ser autònom i lliure. I ser lliure és ser responsable de les nostres accions." Aquestes paraules se'm van quedar gravades a foc en la memòria i formen part del que sóc ara. 
Aquell any vaig tindre molts dubtes sobre el meu futur. No sabia si seguir cursant ciències o canviar-me a lletres però Carles sempre em va animar a seguir endavant i a enfrontar els problemes amb les matemàtiques i amb el professor de matemàtiques. “Maria quan acabes ja ho decidiràs” eren les seues paraules en els moments difícils. Sempre amb un somriure i amb unes ganes enormes de lluitar i seguir endavant. Però les seues ganes de lluitar anaven més enllà i nosaltres no ho sabíem. Ho descobrirem el curs següent, en arribar a primer de batxillerat, i decidirem fer-li arribar tot el nostre suport en forma d'un llibre i una rosa, que estigueren acompanyats d’una fotografia del nostre grup i les nostres paraules d'ànims i suport a seguir lluitant. Allò era tot el que teníem.
Anit em vaig assabentar que després de la recaiguda havies faltat. Encara no puc creure que no et tornaré a veure i que ja no estàs entre nosaltres. Sempre em quedaré en el record d’aquella última classe amb tu a quart quan ens digueres que anàrem tranquils a la platja, que no passava res. Aquella última tutoria acabà cantant Cuando me vaya, Pablo guitarra en mà i tots plorant.

Gràcies per tot Carles, gràcies per ensenyar-nos a ser persones i per fer que siguem gran part del que ara som. Les teues ensenyances i les teues ganes de lluitar perduraran en nosaltres. No t’oblidaré.




dimecres, 6 de juny de 2012

A l'ombra de l'obscuritat

Diuen que el destí és la sort reservada a cadascú, el fi al que hom es troba adscrit des que naix i comença a viure aquesta gran historia anomenada vida formada per capítols i capítols.
*  * *
La historia de Manel havia començat vint-i-quatre anys enrere quan la mare li donà la vida i veié la llum per primera vegada. Des d’aleshores rarament havia tornat a estar a l’obscuritat ja que l’atemoria més que res al mateix temps que el fascinava. Va créixer sa i fort fins convertir-se en una persona feliç. Però la seva vida és una cosa que ara no ens importa. Centrem-nos amb la seva historia, concretament a l’índex, és hora de fer-li un repàs.

Vint-i-quatre anys de vida,  quaranta-vuit capítols, un epíleg i un pròleg. En aquest moment Manel es troba a l’últim capítol, concretament just abans de començar el pròleg, però això és una cosa que ell desconeix. Hom no sap mai en quin punt exacte s’hi troba i molt menys és sabedor del seu final. Vet ací l’ incertesa de la vida.  
Vet ací que ara, de nou, una vegada més s’hi troba front ella.
Ella ha estat present en reiterades ocasions al llarg de la seva vida, totes elles acompanyades de la tranquil·litat, serenitat i confiança del color blau de la nit. Ell pensa que sempre ha passat desapercebut amb ella quan en realitat ella no ha deixat de fixar la seva vista en ell, observant-lo des a través la distància en silenci, guaitant ja que sabia que ell no estava preparat per al moment del seu encontre. Ara ha arribat.
Ha arribat el moment del seu encontre. Eixe moment escrit a la historia de Manel. Un dels moments més importants de la seva vida. És el moment en que Manel i ella es troben l’un front l’altre. És el moment en el qual d’una vegada per totes Manel és capaç de perdre’s en l’encís d’eixos ulls blaus que, fins ara únicament ha pogut observar des de la serena llunyania atorgada per l’amarga distància durant tant de temps.
Manel ha estat tan enamorat d’ella durant tant de temps que no sap que la seva historia es troba apunt d’acabar-se sense ni tan sols haver-hi iniciat. Tanmateix,  no serà cap punt i coma, sinó un sol punt. Potser punt i final. Però, com hem dit abans, hom no és sabedor del seu final i, aquest final forma part de l’efímera vida.
Llavors, únicament hi ha lloc per al silenci. De fons s’escolta un fil musical que en realitat es tracta d’un xiuxiueig a cau d’orella. Ella li està demanant que l’acompanye, i marxen lluny d’ahi per sempre. No deixa de sentir el seu alè, fred i càlid alhora al coll acariciant-li la pell al milímetre. Sent també com els seus llavis es passegen per la seua pell amb una carícia ínfima. També sent com respira i se li accelera el pols mentre li tremolen les mans perquè tracta d’acaronar-la per atrapar-la als seus braços, però no pot. És tan impossible com atrapar l’aire. Ella se li’n va de les mans.
Llavors, negant la seva inexperiència les mans d’ella es passegen per la seva camisa començant a posseir-lo amb un estret abraç mentre llibera un a un tots els botons. El vestit blau d’ella és alliberat fins arribar al sòl. En eixe moment s’estrenyen amb força l’un contra l’altre, donant lloc a un intercanvi d’energies que Manel no deixa de sentir. El seu calor, el dels dos com si foren un. Tant de bo ell conegués el grau de calidesa real que estan compartint. Sols aleshores abandonaria la tranquil·litat que en eixos moments està tenint i marxaria lluny el més ràpid possible amb l’únic anhel de no tornar-se a trobar amb ella fins molt de temps.
L’obscuritat l’inquieta a Manel. Vol contemplar la seua estimada a la que tant de temps ha estat admirant en secret a través la distància. Vol admirar la seua bellesa i palpar-la amb les mans lentament, gravant a foc cada moment en la seua memòria, cada segon, cada carícia , però la maleïda obscuritat li ho impedeix, per això quan tracta d’allargar la mà per tal d’encendre la llum però ella li l’agafa i l’atura amb un bes. Manel pensa que, tal volta és la timidesa qui l’atura i, per això retorna a l’intent anterior d’atrapar-la amb les mans, però ella, la Mort no es tracta d’un bé que hom puga acaparar sinó que, més bé és un estat de transició. L’obscuritat que s’ha de creuar per tal d’arribar-hi a la llum. Eixa és obscuritat i penombra que sempre ha temut. Però ell, míser ésser humà no ho comprendrà mai i segueix submís en el seu desig fred. Les polsacions del seu cor segueixen accelerant-se sense que ell se’n adone i les mans cada vegada li tremolen més. Manel ni s’inmuta. No sent cap canvi. No se’n adona que en qüestió de minuts li ha començat a faltar l’oxigen i li costa respirar. Manel únicament sent el desig de deixar-se atrapar per ella, d’arrapar-se i ser la ferocitat els dos junts. Ambdós.
 El pobre innocent segueix en la seua il·lusió de posseïr-la egoistament i fer-la únicament seua. L’embesteix amb força, ell baix i ella dalt. Segueix faltant-li l’aire però ja quasi ni respira. Definitivament, no és ell qui està fent-la seua sinó en realitat és ella qui està fent-lo seu. Perquè tots li pertanyem un poc i és ara és el moment del final de Manel. Es troba a punt de concloure l’epíleg de la seua historia i és ara quan se li revela el que ha estat la incertesa de la seua vida: el seu final.


Ningú ha estat superior a ella. Ella és la Mort. I durant tota la seva historia a qui realment Manel ha estimat ha estat al seu antagonisme, la vida. I, ha estat tan gran el seu anhel de posseïr la vida, d’estimar-la i fer-la seua que únicament la Mort ha pogut concloure amb ella en secret. Amb el seu vestit i els seus ulls blaus captivà el desig de viure de Manel i per això li dóna l’oportunitat de viure ara una nova vida. Una nova historia capaç de superar els quaranta-vuit capítols, el pròleg i l’epíleg de tot el que ha tingut fins ara. Una història sense monotonia ni punts d’inflexió. En un domini sense nombres reals el qual tendeix a l’infinit. La Mort li ho narra en un xiuxiueig suau a cau d’orella i, Manel, lluny d’espantar-se i marxar corrent accepta la seua proposta i la besa. El seu afany està a punt de complir-se i serà el deler d’estimar la seua vida.

És llavors quan tot s’acaba i s’arriba al desig. L’obscuritat i l’estat de transició s’han perfilat en una esplendorosa llum que ara és tota de Manel. Les tremolors s’esgoten i les pulsacions descendeixen en picat. Manel atura la seua respiració.  Ha conclòs la seua historia i és ara quan n’escriurà una de nova lluny de qualsevol banalitat. Una historia tendint a l’infinit per a la qual necessitaria més paper.

Premi Concurs literari IES Josep de Ribera, Xàtiva.
Maig 2012