diumenge, 30 de setembre de 2012

De gel (1)


- Vinga Raquel, apaga'l ja d'una vegada - li demanà Marc.

Ella li va fer cas i apagà el telèfon tornant així al llit, al seu costat. Al costat de Marc, amb qui acabava de complir tres dies junts. Ell l'envoltà amb els braços i la besà.
Ella gairebé pensava res, únicament es deixava portar, va tractar de buscar calor als seus braços, sense trobar-lo. Res era càlid allà. "Allà en va un altre més", va pensar Raquel, "un altre més amb el qual la calor no existeix, potser només existeixi el fred per a mi?"
I així constantment. La història es repetia de nou per enèsima vegada. Compartia abraçades, petons i carícies amb qualsevol. Però res més que fos més enllà del pur desig. Sols això i res més. Gestos tendres a l'aire, al vent, a qualsevol que tingués al seu costat. Carícies i besos que mai els havia sentit com a propis.
Mai havia dit "t'estime" i entre els seus plans no estava fer-ho mai.
No, Raquel no estimava. Únicament feia el que li venia de gust quan i amb qui ella volia o li apetia en aquell mateix moment però res més que trencara la seua banalitat.

I això havien estat Marc, Xavier... i tants altres dels quals a estes altures ja ni tan sols recordava els seus noms.
Nits de sexe, drogues, alcohol que passaven banalment esborrant cares i carícies...




Aquest text és un rescat de l'arxiu d'una Letàrgia anterior.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Homenatge a Carles

Vaig arribar a aquest institut fa quatre anys des de l’escola de Barxeta amb la motxilla plena d’il·lusions de xiqueta. I ací he gaudit de moltíssims moments amb els meus amics, moments en què, el segon any ací té un lloc especial al meu cor. Començava 4t d’ESO i em trobava en grup de companys amb la majoria dels quals no havia tingut tracte fins aleshores i, amb un tutor una mica peculiar que s’encarregà de compactar el grup, Carles.

Carles Belaire, professor d’història i tutor. Va dedicar tot un trimestre a explicar-nos i fer-nos reflexionar que era la historia i com ens afectava. No es va conformar en ser un simple professor o tutor més, sinó que va voler anar més enllà. Ens va ensenyar a pensar per nosaltres mateixos: SAPERE AUDE. Atrevir-se a ser autònoms i lliures i, al mateix temps a ser responsable de les nostres accions. Eixe fou el lema i el seu llegat per a nosaltres.

Fins eixe any sempre havia tingut clar què volia estudiar de major, però començaren a sorgir els dubtes i problemes. Carles va ser l’únic que mai va tractar d'ajustar la balança cap a les lletres o les ciències, més bé ell solia aconsellar-me afirmant que calia seguir endavant i en arribar el moment ja sabria que fer. Estava segur de què acabaria fent el més adequat, i així ha sigut. Després de tres anys convivint dia a dia amb les ciències he canviat al bàndol de les lletres. I m’encisa. No puc evitar el fet de recordar tots els seus consells i paraules de professor, aquells que en el seu moment no valores, però que poc després adquireixen tot el sentit.

Carles era una persona lluitadora i forta. Intel·ligent i noble, amb un somriure bondadós i generós sempre a la cara. Carles estimava la seua feina com sols pocs fan i emanava un positivisme capaç de captivar a qualsevol que estiguera al seu costat. Un professor molt proper als seus alumnes sempre interessat i dispost a ajudar-los en qualsevol problema, a qualsevol hora i, un educador capaç d’estar sempre amb tots i, al mateix temps, centrar més atenció en aquells que necessitaven més ajuda. Sempre al costat dels seus alumnes, es va guanyar la nostra admiració i, sobretot, la nostra estima. És per això que tant de bo quan jo acabe els meus estudis, si arribe a ser professora m’agradaria ser una mil·lèsima del que va ser Carles per a nosaltres. 

Podria definir Carles amb mil qualificatius, tots ells bons i positius. Però és més que això. És un substantiu que forma part de la paraula clau d’una de les oracions que ocupa un espai molt important d’un capítol de la meua vida: Història. Perquè, sens dubte Carles es va apropiar del nom de l’assignatura i la va fer seua.

I no m’agradaria concloure sense donar-te les gràcies Carles. Per ensenyar-me a ser més persona, a aprendre a pensar i reflexionar, a seguir endavant passe el que passe i lluitar enfront les adversitats. Has sigut i seràs un dels capítol clau a la història de la meua vida i per això no t’oblidaré. 

Gràcies Carles.