dilluns, 8 d’octubre de 2012

De gel (3)


Unes torrades juntament amb una tassa de cafè presideixen el banc de la cuina mentre la càlida olor a cafè i a pa torrat omplin l’estança. La vista de la finestra és magnífica: comença a eixir el sol i, tot i que alguns edificis tapen la visibilitat, la dècima altura afavoreix la vista del paisatge urbanita.

Raquel es recull els cabells en una cola alta. Tanmateix aquests segueixen caient-li sobre l’espatlla. Guaita en silenci i es mira al reflex de la finestra: va vestida amb uns vaquers curts i una camisa de Marc. Li l’ha agafada de l’habitació on ell encara s’hi troba dormint. És molt prompte, però ha de marxar. No vol estar allí quan ell desperte. Seria incapaç de tornar a mirar-lo als ulls en una altra cara que no fos de rebuig i fàstic. Li cremen els llavis i la pell, testimonis de carícies i besos anteriors els quals ha tractat d’esborrar amb altres de nous. Pedra sobre pedra ha anat formant un ferm mur. Mur el qual ara comença a badar-se. La indiferència dels sentiments i emocions ha deixar de ser banal i ara és quan tornen en forma de fàstic i vergonya donant lloc a la seua pròpia humiliació. Raquel s’acosta a l’espill i es mira detingudament. No es reconeix. Ha deixat de ser ella. Espantada, agafa la bossa i marxa ràpidament d’allí. Es troba irascible, ni tan sols pot mirar-se al mirall de l’ascensor. Tanca els ulls i desitja desaparèixer. Finalment ix de l’edifici i s’encén un cigarret. Necessita l’evasió que sols li pot aportar la nicotina.