dijous, 22 de novembre de 2012

El soldat Mateu

Ací us deixe la meua participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau




Per fi havia arribat l'hora de tornar a casa. El moment en què per fi el soldat Mateu tornarà per a reunir-se amb la família i els amics. "Ja era hora", pensa quan ja fa més d'una hora que està assegut al seu seient del tren. Han estat cinc anys fora de casa. Anys en els quals ha hagut de lluitar desenes de batalles amb els seus companys, anys sense la seua dona, un temps que no tornarà poder a viure. La vida és com el bagul on un xiquet guarda les seues joguines i es troba completament desordenat.
El bagul del soldat Mateu està ple de records, records tristos d'aquests anys. El primer d'ells és el tren, aqueix mateix tren en què ara viatja, similar al que anys enrere li donà l'oportunitat de marxar de casa i lluitar per a guanyar diners i que la seua família pogués subsistir. Mateu tanca els ulls. Quan que li agradaria tornar enrere en el temps! Llavors els obri i veu el motiu del seu retorn: la cama esquerra. Ja no hi és, des d'aquella batalla que no hi és. Aquest és el segon record. Però no, no vol pensar-ho i per això es manté indiferent a la resta de sensacions que el seu cos va rebent. No vol sentir-les. Ja he patit suficient, pensa.

Llavors arriba el moment, per fi s'ha retrobat amb la seua dona i els seus fills. El menut, Joan té sis anys i corre ràpidament a abraçar al seu pare. No li importa que al pare li falte una cama, és i serà el seu heroi per sempre: "Pare, pare has tornat!" és l'única frase que ix sense parar de la seua boca. El soldat Mateu no pot evitar somriure. El xicotet Joan és tal com l'havia imaginat. La seua dona agafa al xiquet del braç i abraça fortament al seu marit, l'ha trobat tant a faltar! Aleshores apareix la filla gran, Anna amb un plat a la mà. Aquest li reviscola i s'estavella contra el sòl. "Per fi estàs a casa!" exclama amb un somriure.

Doncs ací ho teniu amics, ací està el bagul del soldat Mateu, el qual a banda de records tristos en forma de joguines té el més important de tot. L'estima de la seua família. 


diumenge, 11 de novembre de 2012

Roc, el troglodita

Roc és un troglodita que viu al segle XXI amagat a una cova. És molt baixet i una enorme barba li cobreix la cara alhora que amaga la majoria de vegades el seu somriure. Als seus vint-i-tres anys acaba d’independitzar-se i ha aconseguit adquirir la caverna dels seus somnis amb tot el que necessita: un sòl sobre el qual dormir i una porta que poder obrir i tancar l’entrada a l’estança. I sí, sé que potser ara pensareu “quin tio més estrany”. Doncs sí, supose que aquesta és la paraula perfecta per a qualificar a Roc. La seua estranyesa el converteix en un personatge no massa comú a la nostra vida actual. Es passa el dia a la freda caverna i, tot i que un dels pocs coneixements de què gaudeix és el de fer foc, ell prefereix no fer-ne. Vet ací que prefereix viure fredament sol. Sense necessitar a ningú ni molt menys crear vincles afectius amb cap persona i, enmig d'aquesta soledat el silenci sempre s'hi troba present, gairebé mai parla. Ho ha oblidat. L'altre dia anàrem a veure'l i ens sorprendre que l'única paraula que va ser capaç d'articular va ser “t'estime”. Ens quedàrem tots estranyats, però en marxar l'Alícia comentà que una vegada Roc li digué que aquella seria l'última paraula que oblidaria.

Cavernícola i primitiu sí, però tot i això Roc no oblida la calor de sentir.
Coi amb el troglodita, ens ha eixit un romàntic!