dimecres, 29 de gener de 2014

L'Estació del Nord

Des de menuda estava enamorada de les estacions de tren. Havia crescut visitant l’Estació del Nord cada divendres de vesprada des que tenia huit anys i el iaio sempre la portava allà en eixir de l’escola. Caminaven per Sant Agustí i feien la parada de rigor a la “Casa dels caramels” on sempre compraven el seu dolç preferit: les pelaïlles. Una vegada amb elles a la butxaca, ella li estirava la mà al iaio amb força i llavors seguien endavant fins arribar a l’estació. Allà, seien a les cadires i esperaven. Us preguntareu a qui esperaven. Doncs esperaven al temps i al moment adequat. El iaio obria la bossa on estaven les pelaïlles i començaven a menjar-ne tranquil·lament fins que arribara el moment adequat i llavors, al cap d’uns minuts, arribava aquest moment i amb ell el iaio es posava a parlar:


“Veus aquell home que acaba de baixar del tren a la via dos, Mar? Doncs és un detectiu secret i ha vingut a fer una missió oculta però això no ho sap ningú. Ens has de guardar el secret, xicoteta, sinó el detectiu es quedarà sense treball” deia ell mentre li picava l’ull.



Llavors Mar imaginava i imaginava les aventures que el iaio s’anava inventant per a ella i que anava adaptant amb el pas del temps. Sempre al mateix banc i amb la bossa de pelaïlles, allò no faltava mai. El iaio li endolçava el paladar i l’ànima i la feia sentir especial mentre li contava aquells secrets que esdevenien confidències d’ambdós, confidències que ningú arribaria a saber mai.



Un dia, el iaio li va contar que s’havia enamorat de la iaia en aquella mateixa estació, quan ella arribava del poble per a treballar a una fàbrica tèxtil. Xocaren i sense voler caigueren a terra. Després ell la va convidar a un café i a partir d’eixe dia solien trobar-se allà cada divendres. Aquella història la va fascinar, potser quan el iaio li la contà ella ja era el suficientment major per arribar a entendre-la i sabia que aquella no era una de les històries imaginàries que el iaio inventava per a ella sinó que era real i ara formava part de la seua història. Aquell fou el millor llegat que el iaio podria haver arribat a fer-li. Li havia regalat el seu món propi amb gust de pelaïlla i amb el càlid tacte de la seua mà. 




El temps passà i el iaio se n’anà amb ell però malgrat tot, Mar seguia anant cada divendres de vesprada a menjar pelaïlles i somiar desperta amb els viatgers de l’Estació del Nord. De fer, en una d’aquestes vesprades fou que conegué al seu marit però bo, això ja és una altra història.