divendres, 31 d’octubre de 2014

Alícia

“Alícia té molta imaginació”, digué la mestra de l’escola a la mare de la xiqueta quan la menuda tenia cinc anys. “Sol passar-se els patis jugant sola, en silenci, intentant mantenir-se allunyada de la resta de xiquets. No pot deixar de somiar desperta, em preocupa un poc”, foren les seues paraules després d’una llarga conversa mentre Alícia mirava, en silenci com el vent s’emportava les fulles dels arbres amb un xiulit per una de les finestres de l’aula. Quan arribà a casa, la mare li narrà a la xiqueta una història amb la intenció d’intentar descobrir què passava per la ment de la seua filla però l’única cosa que sorgí d’allà fou un conte sobre una estrelleta que la vigilava des del cel i li contava que passava els patis en solitud, jugant en secret. I així Alícia va seguir somiant en solitari sense que cap estrelleta li ho impedís. 
“És increïble la imaginació que tens, Ali, per què no et dediques a escriure històries?”, li preguntà una amiga durant una classe a l’institut després de llegir una redacció que havia escrit. Alícia simplement va somriure i va seguir parant atenció a la classe mentre fingia que escoltava a la professora amb una aparent cara d'interés que no li permetia submergir-se de nou al seu món d’històries. El millor moment del dia era arribar a casa, tirar-se al llit de qualsevol manera i escriure durant tota la vesprada. Només en eixe moment podia formar part del seu món imaginari mentre escoltava els comentaris escèptics de la iaia sobre el fill d'una veïna que un dia es tornà boig de tant de llegir. 
Un dia a classe, amb una d’eixes professores que pretenen fer-te pensar, Alícia va veure per primera vegada “El show de Truman” i aquell fou el desencadenant perquè fer que reflexionara sobre la seua inabastable imaginació i sobre l’estrelleta que la mare sempre li havia dit que l’observava. En arribar a casa, després d’una bona estona de peu mirant la prestatgeria, va decidir que havia arribat el moment de fer un pas més enllà per a començar el viatge que la portaria cap al seu propi món, enmig de tants i tants contes que havia començat a escriure. Va agafar el primer llibre que va trobar a la tauleta de nit i es deixa emportar per unes grans onades de lletres l’arrossegaren cap a la primera pàgina, que deia “Alícia té molta imaginació”. Sens dubte una imaginació massa gran per a una realitat tan xicoteta.



dimarts, 21 d’octubre de 2014

Repunts

“No patisques reina, la tia en un repuntet t’ho arregla i no es notarà però ara deixa que et cure”, digueres aquell dia que vaig caure de la bicicleta costera avall. Jo patia perquè se m’havia esgarrat el pantaló i pel repeló al genoll, però allí estaves tu, curant-me les ferides, com sempre, amb cristalmina, perquè no es notara, perquè ningú pogués preguntar què m’havia passat i perquè plorava tant.
Ara, fa un mes que no estàs i em negue a creure que no estaràs més per curar-me les ferides, per ficar-me pedaços i fer repunts, preguntar quan torne de València o si ja tinc xarraoret. No estaràs tampoc per jugar a cartes o simplement, per estar a l’altre costat de la xemeneia per tal que jo puga observar-te en secret. I no puc suportar saber-ho, el fet de pensar que ningú més em dirà animalet i que m’estima em fa tremolar de pànic. Perquè tia, et trobe massa a faltar i et necessite, cada dia més que l’anterior i seguisc esperant despertar enmig d’aquell divendres i que les paraules de la mama siguen mentides i que seguisques com sempre, esperant que passe el Forfi, darrere la finestra la porta, per tal de saludar i dir-me: “bonica”.