dimarts, 3 de febrer de 2015

Llegir ens fa més lliures

De xicoteta somiava amb llibres. Quan volia un regal, tenia un llibre de contes i cada vegada que ma mare tornava de treballar, em portava llibres. Quan anava a València, somiava en perdre’m en aquella llibreria o a Soriano. No m’agradava jugar amb nines ni pilotes, jo em perdia entre llibres i somnis. Era tan fàcil com obrir un conte i començar a viure’l. Diuen que quan et fas major, deixes enrere els contes de xiquets però a mi m’agradaven encara més. La meua perdició arribà amb aquell primer exemplar de Harry Potter a la comunió. Des de llavors no podia viure sense un llibre sobre la tauleta de nit. Era pura droga i vaig començar a devorar paraules. Va ser amb el tercer volum de Harry Potter que em vaig preguntar què passaria si començava a escriure sense adonar-me’n que portava fent-ho des que havia aprés a escriure el meu nom. Passava els patis a l’escola pensant en històries i estimava amb totes les meues forces els xicotets moments en què a classe m’explicaven coses sobre contes i rondalles. El dia que la mestra de sisè de primària digué que podia agafar sempre que m’abellís el llibre que volgués de la xicoteta prestatgeria de l’aula va ser un dels dies més feliços de la meua vida, a l'igual que el dia que em vaig fer el carnet de la biblioteca i vaig començar a revisar totes i cadascuna de les prestatgeries mirant quines lectures podia tindre pendents per aprendre d’elles. Seguia pensant en escriure però la meua ment encara no estava preparada per a superar el gran abisme que es crea quan tens un full en blanc davant teu.


Quan vaig arribar a l’institut vaig decidir que això que em contaven d’un autor havia de descobrir-ho per mi mateixa, i tot va ser tan fàcil com buscar uns quants llibres seus i fer-los meus per entendre’ls, sent així encara més màgic perquè vivia a les seues paraules i les feia meues als temibles fulls en blanc. El “serem allò que vulguem ser” de Martí i Pol va ser meu durant molts anys malgrat desconèixer que allò que jo volia ser, o més bé fer, era escriure. El punt clau en aquesta història va ser el 2010 gràcies a dos dels millors professors que existiran en aquesta galàxia en mil·lennis: Carles Belaire i Josep Vicent. El primer despertà la meua consciència de persona i m’ensenyà a pensar, mentre que el segon inconscientment va ser “el meu pare de l’institut” ensenyant-me que March era molt més que un poeta del segle XV o que Quim Monzó no era l’autor que tant m’havia espantat en llegir “El perquè tot plegat”. Llavors vaig començar a descobrir que tots els llibres que havia llegit conjugaven la clau de la meua imaginació i que la meua ment anava molt més enllà de si el meu organisme feia catabolisme o a quina velocitat coincidirien dos trens que havien eixit de València i Xàtiva. Gràcies a Carles i Josep Vicent em vaig decidir a escriure, i sobretot a atrevir-me a compartir-ho, cosa que no és gens fàcil a l’hora de suportar crítiques o burles, però entre els papers i llibres que m’estime és on he aprés a ser jo mateixa i tot i que ara potser estic en “stand by”, potser algun dia torne a aclamar-me a una història, o tal volta ja estic fent-ho per inèrcia, qui sap. De moment ajude a fer que joves com jo s’animen a lluitar contra l’abismal full en blanc a Gargots i tracte d’agafar forces caminant cap endavant en aquest gran combat que és la vida, que no es prou.



Als que esteu, gràcies.



Als que no esteu, gràcies també.





Seguirem aclamant-nos.



Il·lustració de Joan Turu