dijous, 31 de desembre de 2015

Portes

Click, click. Engegar. Menú. Inici. Executar. Disc extern.

Així començava tot. Amb l’ordinador, el teclat, el ratolí i aquell vell disc rescatat de l’armariet de l’esquerra que ningú sap d’on va eixir. El joc, lluny de tractar aventures en països exòtics, construir el meu propi món o simplement fer pensar, consistia a obrir portes. Sí amics, en obrir portes.

Click, click. La primera porta era un concert de música clàssica.
Click, click. La segona, un paisatge amb animals de la selva.

Click, click... Click, click... I així successivament.
Podria ser la porta màgica de Doraemon però no ho era. Tenia més de finestra que de porta perquè sols permetia observar, mai deixava interactuar. Com anècdota diré que eixe joc va ser la meua espècie de presa de consciència amb el món dels ordinadors i la informàtica.

Des d’aleshores, el 2015 ha sigut un any diferent, ple de portes. És irònic com sempre tractem de fer plans i marcar-nos objectius –ja n’he vist uns quants entre els amics a les xarxes-, però enguany ha sigut un any d’agafar les coses al vol, tal com venen; de (re)trobar-se i de problemes amb el temps, que tendeix a assetjar-me per acabar regalant-me nits en vetla la mar d’entretingudes. Al pròxim any, 2016, li demane una infinitat de portes més per anar observant i una miqueta més d’assetjament temporal –digueu-me masoquista si voleu-.

Espere que vosaltres també trobeu unes quantes portes al vostre pas.


Click, click. Menú. Inici. Tancar.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Deu

Un any més, un any menys. El temps passa mentre seguim sent nosaltres, o almenys intentant-ho. Perquè ho hem intentat moltes vegades però infinites més hem tractat d’amagar la nostra part més bonica: la dels somnis, la reflexiva, la de l’estima i fins i tot de la mala llet, que de vegades també té una certa gràcia. Han sigut molts dies actius, de jocs, classes i aventures i moltes nits en vetlla, pensant, somniant o treballant... setmanes de lluites internes i períodes de reflexió, potser més dels necessaris, tot mentre seguim aquesta aventura lluitant pel que volem tot i que de vegades són lluites a cegues i d’altres que no sabem ni contra què ni on ni per què lluitem. Vet ací la gràcia de la inconsciència. Però sempre, inconscientment, he sabut que tot era per alguna cosa, sols cal encendre la bombeta. Algun fil invisible que movia les nostres vides i campava al seu aire. Algun fil, un, dos, tres... fils que han estat des de sempre, altres díhuit anys, altres deu, i altres un... amb el temps van sumant-se’n, ja sabeu, on va la corda va el poal però mentrestant seguim jugant, cantant, repuntant i, sobretot, estimant.