divendres, 22 de gener de 2016

Podríem ser perfectes com la pluja

“Podríem ser perfectes com la pluja”,
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escòria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor”.

Deies, però la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.

“Volem creure en l’amor, perquè l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Però podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident”.

Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.


Sebastià Alzamora

De Mula morta (2001), "Les Veus"

dissabte, 9 de gener de 2016

Empremtes

"Les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem" vaig escoltar una vegada a una pel·lícula. Vaig pensar que allò era una gran sentència i per alguna estranya raó em va calar.

Sóc molt xerraire però sempre m’ha agradat més observar. Observar i esperar unes raons, uns per què, en definitiva, trobar les empremtes de la gent. De vegades em plantege massa interrogants i s’acumulen, un sobre l’altre, successivament. El món gira, i també ho fan les ments, de vegades amb un rumb, altres sense vés a saber on pensen parar. Per això m’agrada guaitar atentament i tractar de descobrir les empremtes que han tocat les vides que també jo vull tocar i és irònic, perquè ningú mira les meues, que en són moltes.

Les de lectures baix del llençol, d'infinits i punts d’inflexió. Les d’aquella gent que en algun moment innocent podríem etiquetar d’amigues i les que ara, sense innocència, ho són. Les que et canten en eixir d'escola i les que et repunten la vida o almenys l’embasten mentre guaites al quart o quint escaló. Les empremtes d’aquells que et tiren una mà amb els esquemes i les d’aquells que te’ls destrossen. Les de la gent que t’estima i la que t’odia. Les dels amors i les dels amants. Les de les fulles de l’arbre que mou el vent a Polo i les dels horaris a l’estació del Nord. Les de València, que és molt bonica però no té estrelles o les de Barxeta, que és xicoteta i tendeix a ofegar. Les de poemes i cançons. Les de la melangia, que fa mesos que m’acompanya.

No, no plou. I no té res a veure amb aquest post melancòlic. No fa molt em van ensenyar que de vegades cal estar tristos per a resoldre algunes coses. No està de més traure a passejar els fantasmes i jugar amb ells per escoltar què tenen a dir. Sols cal deixar-los parlar i no esborrar les seues empremtes.