divendres, 27 de maig de 2016

Assetjament

Tinc un problema. M’assetgen. La primera vegada que ens vàrem trobar va ser als seients davanters d’un vell Seat a l’eixida de l’institut, ara fa poc més de quatre anys. Enigmàtic i silenciós em mirava, allargant-me una mà. L’excusa dels exàmens finals em va ajudar a ignorar-lo. Passaren els mesos, i l’amic que ens havia presentat va desaparèixer però no hi havia cap forma possible de desfer-me d’ell. Seguia insistent en el mateix lloc on ens havíem acomiadat aquell primer dia. He de confessar que de vegades el mirava, jugava amb ell, escoltava què tenia a dir-me i acabava donant-li carabasses. Al cap de poc temps li vaig trobar una nova companya i els vaig deixar junts. “Au, ja us entretindreu vosaltres sols”, vaig pensar. Irònicament, mai vaig deixar de buscar-los per separat i tractar de buscar el caliu de les seues pàgines. A un encara no he deixat de llegir-lo durant els últims mesos, m'he enganxat massa. L'altra ha envellit prematurament gràcies a la meua poca destresa i a una cantimplora. Les edicions de butxaca no perdonen, però promet ajudar-la a passar el tràngol, mentrestant us deixe amb alguns dels seus xiuxiuejos nocturns.

“I com es guanyarà la vida?
La tinc ací, ara –diu mostrant el puny dret–. És la primera vegada que la puc localitzar i he de trobar l’estil de servir-me’n.”

“Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada un s’ha de resignar amb la que li toca”

“Ell creia que no havia estat mai malalt, i és que les malalties li passaven desapercebudes, o en tenia només petites percepcions professionals, com en el cas de la febre, que li feia anar més de pressa l’enginy, o el dolor, que li semblava una forma comminatòria que prenien les incògnites que tenia pendents, impulsant-lo cap a la seva solució.”

“La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més.”

“Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.”

“Créixer és un art difícil. Encara no tens prou armes per a conèixer l’ambigüitat de l’existència. A l’escriptura –les cartes, el diari, la poesia lírica–, la futura escriptora intenta recompondre el món que apareix fragmentat. Ets pedant, rebel, dius adéu a la infantesa amb ràbia. La novel·lista, però, no ha crescut, li falta distanciament, cinisme, acceptar la perennitat del món de les coses.”




diumenge, 8 de maig de 2016

Graduació

Fa quatre anys que em vaig plantar seriosament per dir que em deixava les ciències. Que ni Ambientals ni Ciències del Mar. Jo volia fer Filologia Catalana i ho vaig decidir com sempre, a última hora, que és quan es prenen les decisions importants. Ara mateix estic en l'última hora de la carrera i cal aprofitar-la bé. Sóc quasi filòloga. I dic quasi perquè divendres, després d'haver dormit al poble, vaig anar a la perruqueria per fer-me un "recogido", em vaig vestir de gala i em vaig encaminar cap a València, on havia quedat a la facultat perquè em posaren una beca i em donaren un paperet que diu que he estat estudiant de la Universitat de València els darrers quatre anys. També vaig rebre les salutacions, enhorabones i besades de padrins de graduació, companys, professors i familiars. Finalment, me'n vaig anar de sopar amb els companys de classe i ja de matí vaig tornar a Polo.


Ara és el torn de seguir per no quedar-me a mitges i ser filòloga del tot.